Les rabietes dels nens no són el que semblen: com gestionar-les

Article original publicat el 6/07/2015 al blog de Yvonne Laborda

Permeteu que comenci dient que tant els nens com qualsevol persona adulta necessiten donar expressió a les seves emocions i sentiments. Els nens són autèntics i espontanis, per tant senten les seves emocions intensament. Quan les expressen és per fer-nos veure i fer-nos adonar del seu gran malestar. Les emocions i els sentiments hi són per ser sentides i expressades. Són el mecanisme de defensa que la natura ens va donar per connectar amb allò que ens fa mal o ens manca. No obstant això, molts de nosaltres vam aprendre a reprimir-les fa ja molts anys per por a ser jutjats, criticats, maltractats, no acceptats, rebutjats, renyats, castigats, pegats o no estimats.

Dir rebequeria, enrabiada o marraneria al comportament d’un nen quan necessita expressar una intensa emoció o un sentiment de gran malestar és emetre un judici i etiquetar. El seu sentiment de frustració i impotència és tan gran que ho necessita expressar plorant o cridant. De vegades els neguem les seves pulsions innates o les seves necessitats més bàsiques no són satisfetes. Quan sentim por, angoixa, frustració, desvalorització, impotència, enuig, judici…, els índexs d’adrenalina i cortisol al nostre cervell augmenten. Això provoca una reacció emocional descontrolada en els nens i mal de cap o migranya als adults. En aquest precís moment, perquè els índexs baixin, necessiten la nostra serenitat, calma, amor i temps per poder relaxar-se i calmar-se. Si ens descontrolem nosaltres no se sentiran segurs ni acceptats i ja hi tornarem a ser!

Tenen dret a sentir-se malament. La nostra responsabilitat és intentar evitar aquestes situacions o, en cas d’explosió, acompanyar-los amorosament validant i posant nom a allò que senten.

Al meu entendre, el més important no és com acompanyarem aquestes rebequeries o què podem fer perquè es calmin un cop ja han perdut el control. Això vindria després. La nostra responsabilitat com a adults és anar més enllà i acceptar i reconèixer que darrere de cada enrabiada hi ha un motiu absolutament vàlid i legítim, en siguem conscients o no. No ser conscients ni saber què li ha produït o li segueix produint aquest malestar no ens eximeix de la responsabilitat d’intentar-ho esbrinar per, d’aquesta manera, poder evitar-ho en un futur. Si la nostra mirada estigués més centrada en “com se SENTEN” en comptes de en “com es comporten” evitaríem molts conflictes.

Cap nen plora, crida, pega o s’enfada per molestar o ridiculitzar els seus pares. Simplement fan el que la naturalesa va programar i dissenyar. Com ja he comentat, les emocions i sentiments hi són per ser expressats, no reprimits. Ja sabem que haver de reprimir emocions negatives per obtenir l’aprovació dels altres provoca alteracions en el comportament i l’aprenentatge i ens distancia del nostre ésser essencial, però aquest ja seria un altre tema.

Nosaltres, els adults, som els que els podem fer de model a l’hora de mostrar les nostres emocions i sentiments. Malauradament, a molts de nosaltres també ens falten eines i volem i necessitem que siguin els mateixos nens els que es controlin perquè nosaltres no perdem el nostre control. La veritat és que, segons el meu parer, hauria de ser a l’inrevés. Si estem en un lloc públic encara ens sentim pitjor per por a ser jutjats per les altres persones. En aquests moments ens hauríem de preguntar:

• Què em passa a mi quan el meu fill no compleix les meves expectatives o les dels altres?
• On i de qui vaig aprendre a tenir por a ser jutjat pels altres?
• Per què em preocupa més els que els altres estiguin pensant i sentint que el que pensa i sent el meu fill ara mateix?
• Com reaccionàvem nosaltres de petits a l’enuig o la frustració i com ho gestionaven els nostres pares?

En aquests moments caldria donar-li veu al nostre fill:

• Hi ha alguna cosa que pogués fer per fer-te sentir millor? Necessites alguna cosa?
• Puc abraçar-te o fer-te un petó?
• Entenc que estiguis molt enfadat o frustrat perquè … però és que …
• Vols dir-me o demanar-me alguna cosa?

Si en aquest moment no pot parlar ni escoltar-nos, passades unes hores podem tornar al passat i donar-li veu de nou.

Solem ser autoritaris i arbitraris amb els nens: els manem, els obliguem, els cridem, els donem presses, els amenacem, els critiquem, els sermonegem, els jutgem, els castiguem, els peguem, els premiem, els comparem, els avaluem, els examinem… En resum, tenen molt poques ocasions per poder ser ells mateixos i prendre les seves pròpies decisions. Viuen en un món fet per i per als adults. Molts cops se’ls té molt poc en compte. Som els adults qui decidim quan van a dormir, quan s’aixequen, quan han de dutxar-se, quan, què i com han de menjar, quina roba s’han de posar i quina no, quan poden jugar o quan no i de quina manera i quant de temps, què i com han d’aprendre i a quin ritme, amb qui els deixem… Les nostres necessitats i desitjos gairebé sempre s’anteposen als dels nens. Són ells els que s’han d’adaptar a nosaltres, a aquesta forma de vida tan ràpida i estressant. Alguns de vosaltres potser pensareu que exagero, i en especial els que ens anomenem pares conscients i que practiquem l’educació i la criança respectuosa. No obstant això, el comportament dels nostres fills dóna evidències que potser algunes necessitats no estan sent satisfetes i que hi ha cert malestar.

Posem-nos per un moment al seu lloc. En els seus cossets, en les seves ments, en els seus cors, en les seves ànimes… Què penseu que pot estar sentint el vostre fill, nét o alumne ara mateix? I no només això, sinó que, a més a més, nosaltres, els seus pares, les persones més importants per a ells, estem la major part del temps estressats, ocupats i preocupats per seguir el ritme que ens hem imposat. No som, de vegades, el millor model per a ells.

Els nens necessiten la nostra atenció i presència diària. Quantes hores o minuts reals al dia hi som presents i hi estem connectats? No em refereixo a compartir el mateix espai i cadascú fent la seva. Em refereixo a estar amb el nostre cor i ment amb i per a ells, sense mòbils, sense tasques, sense pensar… Simplement estant, compartint, escoltant, mirant… Moltes vegades demanen cosetes materials o dolços com a demandes desplaçades d’atenció. Se senten buits, emocionalment parlant, i necessiten omplir-se.

• Necessiten ser acceptats per qui ja són i no per qui esperem i desitgem que siguin.
• Necessiten no ser jutjats ni criticats.
• Necessiten poder anar al seu ritme. Necessiten poder equivocar-se per adonar-se’n i poder aprendre.
• Necessiten poder prendre algunes decisions sobre els seus propis gustos, preferències i interessos.
• Necessiten ser mirats, escoltats i tinguts en compte.
• Necessiten ser estimats incondicionalment i no per com es comporten o per tot el que aprenen.
• Necessiten sentir-se respectats i dignes del nostre amor.

No són diferents dels adults, simplement són més joves però al cap i a la fi són éssers humans amb les mateixes necessitats que nosaltres, els adults. Nosaltres de nens necessitàvem el mateix però ho hem oblidat. I molts no ho vam tenir, potser per aquesta raó ens és tan difícil poder donar-ho ara d’adults. És tremendament difícil donar el que no es va tenir. No tenim cap registre emocional o model a seguir. Solem fer-los el mateix que ens van fer. Ajudem-los a arribar a ser qui han vingut a ser. Fem tot el possible per arribar a ser la mare o el pare que ells necessiten que siguem. La infància és l’etapa més curta de la vida d’un individu i és la que volem que passi més ràpid. I paradoxalment tota la nostra vida dependrà de com hem viscut aquests primers anys d’empara o desemparament. Per què ens costa permetre que els nens siguin nens quan realment ho són? Un nen de 2 5 o 9 anys només pot ser un nen de 2, 5 o 9 anys durant 1 any de la seva vida. Mai més ho tornarà a ser. La infància és l’etapa més important d’un ésser humà. Tot el nostre caràcter, personalitat, característiques, habilitats, qualitats, passions, talents, principis i creences depenen de la infància que hem viscut.

• És quan els nens fan totes les connexions neuronals necessàries per al seu futur aprenentatge.
• És quan entenen com funciona el món.
• És quan es forja la seva autoestima, seguretat, empatia i identitat.
• És quan aprenen els valors dels adults que els envolten.
• És quan es connecten o desconnecten del seu món emocional.
• És quan poden connectar o no amb el seu ésser essencial per després poder prendre les seves pròpies decisions.
• És quan més depenen de nosaltres i del nostre amor incondicional.

Ens necessiten ara, avui, en aquest precís instant. Hi ha una frase que m’agrada molt: “Mare, mare! Estima’m quan menys m’ho mereixi perquè serà quan més ho necessiti.” Dit tot això i veient una mica més la realitat emocional dels nens, jo em pregunto com no han de tenir reaccions emocionals explosives de tant en tant amb tot el que han de suportar i viure. Dit així podria semblar que estic exagerant, oi?

Moltes vegades no veiem l’escenari complet, només veiem que ha perdut el control perquè volia això o allò altre i pensem que aquesta joguina o aquesta llaminadura són el motiu o el causant d’una rebequeria. La veritat és que hi ha molt més en joc però no ens parem a veure-ho ni en som conscients.

Els capricis i les rebequeries simplement són les experiències que ells utilitzen per podar donar expressió al seu malestar intern. La joguina o la llaminadura simplement són el que necessiten per descarregar tota la resta. Quan un nen es descontrola molt quan li diem “no” a alguna cosa, no és només per aquest “no” sinó per tots els “no” que porta escoltant fa temps. M’explico, quan neguem alguna cosa a un nen petit ell ho viu com una negativa a la seva pulsió vital, als seus desitjos, a la seva vida, al seu ésser i a la seva persona. I a vegades no pot suportar-ho.

Què podem fer llavors? No els donarem tot el que volen, oi? “Per descomptat que no”, pensareu alguns. Si a un nen li parlem, li expliquem les coses, l’escoltem, l’entenem i l’acceptem tal com és, sense resistir-nos-hi, des que és petit, li serà més fàcil entendre que alguna cosa no pot ser o no la pot tenir. No és el mateix informar d’un límit i validar les seves emocions que limitar arbitràriament. Tampoc és qüestió que el control el tinguem tot nosaltres o tot ells. Es tracta de no fer tantes coses “als” nens i de fer-ne més “amb” ells. Parlar-los, explicar-los, validar les seves emocions i exposar les nostres necessitats i intentar satisfer les seves en la mesura que sigui possible.

Necessiten que siguem més còmplices i menys rivals. Avui en dia hi ha molta desconnexió emocional i falta de comunicació entre pares i fills i molta lluita de poder. Això de vegades és la causa real de moltes rebequeries.

No passem prou temps amb ells. Em refereixo al mateix temps que ells necessiten, no al que nosaltres estem disposats a donar-los. Els falta presència, mirada i acceptació. Encara que sigui poc el temps que passem amb ells, si és amb presència i connexió ells ho noten i ho agraeixen. Els seus desitjos són tan importants per a ells com els nostres ho són per a nosaltres. Moltes vegades podem pensar que el nostre fill és diferent, que nosaltres sí li estem dedicant temps i l’estimem i l’acceptem però segueix comportant-se de la mateixa manera.

Cada dia de la meva vida miro els nostres 3 fills i segons se senten i es comporten sé si estic o no suficientment present i connectada a ells i si se senten prou respectats, lliures, mirats i tinguts en compte per poder ser ells mateixos i prendre algunes decisions. Jo no puc jutjar si els estic donant el que necessiten o no. Només ho puc saber i constatar observant. Quan estan inquiets, necessiten molestar els altres, es queixen amb freqüència…, és com la llumeta vermella del dipòsit buit que m’està dient que els falta mirada, presència o atenció. En aquests moments és quan més ens necessiten i més conscients hauríem de ser del seu malestar i desconnexió. Ja he dit en moltes altres ocasions que quan ens sentim bé ens comportem bé. Quan ens sentim malament ens comportem malament. Això és així per als nens i per als adults.

És molt difícil per a un nen poder gestionar el seu malestar i la seva falta de connexió amb el pare i la mare. Se sent sol, confús i perdut. Simplement ho expressa i nosaltres ho anomenem rebequeries, marraneries o enrabiades. Com si això formés part del disseny humà o fos una etapa evolutiva del seu desenvolupament. Aquestes expressions són l’efecte secundari del malestar o desconnexió que senten per dins. Són el símptoma, no el problema en si.

Un nen feliç, content, satisfet, estimat incondicionalment, (sense condicions, simplement per ser qui és) respectat, tingut en compte, valorat… no necessita explotar emocionalment. S’enfada o es frustra, és clar, com ens passa a tots de tant en tant però si estem amb ell i el validem i l’acompanyem i posem nom a això que li passa, segur que podrà gestionar-ho i entendre-ho. Hem de sostenir-lo. No es tracta d’evitar totes les situacions hostils ni de permetre-ho tot. Es tracta de com ho gestionem i d’entendre l’origen del malestar i acceptar la nostra part de responsabilitat.

Hi ha gent que defensa que els nadons i els nens ploren per donar expressió a l’estrès com a mode de descàrrega per tot allò que estan suportant, com si això fos una cosa natural. Que un nen senti estrès no és natural en absolut. Que un nen necessiti descarregar-lo no és natural. Personalment, discrepo amb aquest argument ja que l’estrès és provocat per un augment d’adrenalina i cortisol al cervell per una gran por, un malestar o una experiència traumàtica. Pensar que un nen necessita plorar i picar de peus per sanar-se no és del tot exacte. Un nen necessita amor, contacte, afecció, presència, permanència, disponibilitat, que el mirin i que l’escoltin per sanar-se. Si plora i pica de peus és perquè segueix sentint-se malament i desconnectat emocionalment de la mare i el pare.

Quan explota, és perquè hi ha hagut una manca emocional, un malestar o una necessitat no satisfeta i és llavors quan necessita poder expressar-ho i treure-ho, però no s’ha de confondre amb el fet que aquesta sigui la forma natural de donar expressió a l’estrès. Aquesta és la forma natural i única que té un nen de demanar auxili, amor, mirada, comprensió, acceptació, presència, atenció… Un cop hi ha estrès sí que caldrà treure’l i expressar-lo. Nosaltres hi som per veure, acceptar, canviar o millorar el que sent en aquell precís moment i intentar prevenir-ho en un futur.

Simplement fer-lo sentir-se bé. Plora i pica de peus perquè se sent malament i desconnectat, no ho oblidem. Podem fer alguna cosa per provocar benestar i pau interna i llavors aquesta manera d’expressar-se deixa de ser necessària. Fins i tot nadons que han nascut de parts molt traumàtics i han hagut de ser separats de les seves mares per ser intervinguts quirúrgicament no han necessitat gairebé plorar si després han pogut estar cos a cos amb la seva mare (mètode cangur). Ploren quan viuen l’experiència hostil, mentre l’estan sentint en les seves entranyes, no quan ja ha passat.

Som els adults els que necessitem plorar velles ferides. Els nens viuen l’aquí i l’ara. Si tot i així, prenent consciència del que s’ha dit anteriorment, no podem evitar-los un enrabiada, llavors haurem d’acompanyar-los de la forma més amorosa, sostenidora i respectuosa possible. Amb paraules o silencis, carícies, abraçades, disculpes… Si els cridem, els castiguem o els exigim que callin, els provoquem encara més frustració i per tant més malestar perquè no se senten compresos i la roda segueix i segueix. Hauríem de mirar d’evitar aquestes escenes i vivències. No pensar que són formes naturals d’alliberament de l’estrès.

Sí que és possible el canvi de paradigma si estem disposats i disposades a prendre consciència de veritat sobre què ens passa a nosaltres quan els nostres fills, o nens en general, expressen el seu malestar o desconnexió. Si girem la mirada cap als infants en moments de malestar i necessitat d’expressió emocional (ja no vull anomenar rebequeries) veurem que tot es veu d’una altra manera. Preguntem de nou:

• Què em passa cada vegada que el meu fill perd el control?
• Què em passa a l’interior quan estan en joc les meves necessitats i les seves?
• Els meus pares van poder satisfer les meves?
• En la meva infantesa vaig tenir tota l’atenció, mirada, respecte, acceptació, amor incondicional, etc. que necessitava?

Gràcies per llegir-me un cop més. Simplement necessito arribar als vostres cors i provocar algun “clic” i canvi de mirada, creença i actitud. Comparteix aquest article si creus que pot ajudar a algú. Gràcies!