Aquí us copio un article del meu blog “Aprendiendo todos de todo” que vaig escriure per la Monica de “família libre“.
La criança convencional se centra, principalment, en què és el que el nen fa (què és el que no ens agrada o què volem aturar i/o canviar en el comportament del nen) i com o què fer perquè aquest comportament pari/cesi. Una necessitat no desapareix al no obtenir-la. Aturar el comportament i aconseguir canviar l’actitud del nen no elimina la causa ni el que el nen sent. Quan els diem que parin de fer alguna cosa, hauríem de dir o proposar què fer en comptes d’això. La criança amb consciència busca el “per què” d’aquest comportament, la causa originària de tal actitud. Els nens sempre tenen un motiu vàlid per fer el que fan encara que no sempre ens agradin les seves reaccions ni sapiguem la seva causa. Quan un nen se sent malament automàticament es “porta malament”. Si el seu estat emocional millora (se sent bé), el seu comportament també millora. Generalment, quan “esclaten” és per que no tenen millors eines. Pensem què podem fer per ajudar-los a canalitzar millor el que senten enlloc de pensar que hi ha alguna cosa en ells que no va bé. Esbrinem per què el nen fa el que fa. Solem pensar que les seves necessitats són errònies, que estan equivocats, i constantment lluitem contra elles.
El unschooling (deixar-los aprendre autònomament i amb llibertat) no va florir i va començar a donar els seus fruits fins que vam canviar i substituir la nostra criança convencional per una de més conscient, respectuosa, natural i amb afecte. Si vols canviar alguna cosa de tu, de com actues, del que penses, simplement fes-ho. No esperis un altre any, un altre mes, una altra setmana, un altre dia …
Fins que no ens buidem de tot el que creiem i pensem que ja sabem, no podrem aprendre més i millor. Com diu Sandra Dodd: “It only takes a second to do better”. Tradueixo: “només es triga un segon en fer-ho millor”. Una cosa que va molt bé al principi és sempre escollir entre dues opcions: la menys “dolenta” (nociva). Per exemple: Si he perdut el control. Puc donar-los-hi cops amb un flagell o cridar que parin ja. La propera vegada puc cridar que callin o puc anar-me’n a fora a la terrassa i tranquil·litzar-me. La següent puc sortir a la terrassa a tranquil·litzar-me o puc no fer tant cas al que penso en aquell moment i apropar-me a ells i preguntar si necessiten la meva ajuda per a alguna cosa. Sense els meus pensaments sóc la mare afectuosa i comprensiva que vull ser.
El nostre enuig no és causat per X sinó pel que pensem de X. Quan estem enfadats simplement estem creient i escoltant els nostres pensaments sobre l’enuig i llavors és quan culpabilitzem, jutgem i neguem la realitat. Molts pares i mares no suportem quan es posen a plorar desconsoladament sense parar. El plor és sanador, allibera les emocions retingudes. Per què no suportem més de X segons de plors? És que potser no ens van deixar a nosaltres plorar de petits ? El secret està en no reaccionar sinó simplement notar el sentiment, l’emoció que sentim. Acceptar el que sentim i quedar-nos amb aquests sentiments fins que es dilueixin és millor que intentar no sentir mai enuig. Tenim dret a sentir-nos malament i enfadats però no tenim el dret d’actuar malament contra els nostres fills. Totes les emocions són acceptables i vàlides però no tots els actes. Si no ens donem una elecció, de fet no hem realment decidit, elegit o escollit com volem ser i/o comportar-nos. Simplement hem reaccionat. Quan perdem el control el que moltes vegades volem i pretenem és que ells (els nostres fills) es controlin i comportin perquè nosaltres puguem restaurar el nostre control i la nostra pau. No hauria de ser al revés?. Quan un s’enfada hi ha necessitat de comunicació. Les arrels de l’enuig sempre solen ser la tristesa, les ferides passades i la por. Si l’enuig no està dins de nosaltres no pot sortir. Quan m’enfado de vegades em converteixo en la meva mare o al meu pare. Ara ja no sóc la filla dels meus pares només, sinó que sóc la mare dels meus fills. Qui ens està dient que no siguem tan amables, compressius, afectuosos, permissius … amb els nostres fills?, De qui és aquesta veu?. És fàcil fer el que altres esperen de nosaltres però no és tan fàcil escoltar el nostre cor. I és molt dur i difícil ser prou valent com per no fer el que “ells” esperen.
La vida és plena de moments on hem de prendre decisions. Què ens reté/obstaculitza de no ser/actuar com nosaltres voldríem? Només tenint la intenció i el desig de voler canviar o fer canvis posa les coses en moviment. Quan canviem la manera en què resolem els conflictes amb els nostres fills, aquests comencen a desaparèixer. Cada dia estem més a prop de la persona que volem ser. Què és el que ens agradaria que ells pensessin de nosaltres?
No oblidem que la millor manera de sanar-nos a nosaltres mateixos és tractant als nens de la forma en què ens hagués agradat que els adults, en la nostra vida, ens haguessin tractat a nosaltres. Si nosaltres confiem en ells i els respectem, ells d’una manera natural valoraran els altres. Si nosaltres els respectem serà molt difícil que permetin que una altra persona els falti el respecte. La infància no és una preparació per a la vida, és la vida mateixa. Per què tenim tanta pressa en què els nens es comportin com els adults abans que siguin adults? La forma en com els tractem és el que els va a ensenyar com ser. Els nens es converteixen en el que absorbeixen del seu entorn. Es com t’agradaria que ells arribessin a ser. Els nens es rebel·len només perquè la nostra cultura s’oposa a la seva naturalesa.
Per concloure penso que el primer i el més important és la relació amb els nostres fills i com interaccionem amb ells. Tota la resta és secundari. Un cop tinguem les peces del puzle de la nostra relació encaixades unes amb les altres amb consciència, totes les altres trobessin el seu lloc i encaixessin gairebé per si soles. El dia que tinguem altres pares i mares tindrem, també, un altre món. Un nen obedient no pensa, no qüestiona, no s’interromp, no negocia, no resol problemes… només fa el que se li demana, diu o mana. La nostra necessitat de convèncer-los, els roba el seu sentit de confiança en si mateixos. Ajudem-los a ser qui ja són i deixem d’intentar canviar-los o fer-los ser qui nosaltres voldríem que fossin. Com va dir Winston Churchill: “Els homes ensopeguen amb la veritat de tant en tant, però la majoria de les vegades s’aixequen i segueixen ràpidament com si res hagués passat”.
NOTA: M’he inspirat en les paraules de Naomi Aldort, Sandra Dodd, Ren Allen, Scott Noelle, Casilda Rodrigáñez entre d’altres.
